Fumar tres paquets diaris no podia portar res de bo.

Et trobo molt a faltar, molt.

Sé que això no ho veuràs mai més, però tinc la necessitat d'escriure't perquè d'una manera o altre sento com si estiguessis al meu costat.

En poc temps em vas demostrar que era'ts una persona increïble i meravellosa, d'aquestes de les que ja no en queden gaires. Ho deies tot a la cara, tan si agradava com si no i no et callaves ni mitja.

Em vas ajudar moltíssim a tirar cap endavant quan ho vaig passar malament, donant-me consells diaris i fer-me veure que has de viure per les persones que no ho poden fer.

Em vas explicar coses dures de la teva vida com quan va morir el teu fill i em cuidaves com si fos filla teva. Tant va ser l'afecte que vaig agafar-te, i tu a mi, que vaig acabar per dir-te "tiet Manel" t'enrecordes? Vas començar a riure i tot seguir vas dir un "m'agrada".

Encara ric quan em vas explicar això de què vas tornar a la Penya dient "Fa 19 anys vaig marxar a comprar tabac i torno ara" o milers d'anècdotes amb les quals és obligatori riure i es que tu era'ts així, simpàtic i alegre però també amb molt de caràcter, exigent i inflexible en el teu treball, i obert i clar com l'aigua transparent a l'hora de dir qualsevol cosa. Per mi era un plaer escoltar les teves paraules, paraules d'una persona sàvia per al meu punt de vista. Tu també em vas ensenyar a sentir-me Baskonista, i com no, a estimar més a aquest esport o com tu em deies, "l'amor de la meva vida". Has fet tantes coses que per mi, tantes...

Recordo que quan em vaig assabentar que tenies el putu càncer vaig trucar-te i em vas dir "Fumar tres paquets diaris no podia portar res de bo Rocío". Ho tenies tan clar... Vaig passar tota la tarda plorant però sabia de sobres que lluitaries, perquè els dolents mai poden amb el sheriff.

I que dir de l'homenatge a Vitoria? Emotiu eh? Quasi plores en públic Manel!! La teva segona ciutat, la teva gent, la teva afició, el teu club, el teu equip... tots units per donar-te les forces que necessitaves.

Després va sortir la punyetera notícia aquella de les noies de Sevilla i plena de ràbia vaig parlar-te dient-te si et podia ajudar i tu amb veu serena em vas dir "Sí Rocío, sí que em pots ajudar, en no creure en res". I no dubtis mai Manel, de què jo sempre vaig creure en tu. Sempre et defensaré perquè sé com ets, et conec bé i no permetré que taquin el teu nom.

És molt dur recordar tot això, més encara quan recordo que just quan vas morir, la setmana d'abans vaig dir-te que aniria a veure't el divendres. I no em va donar temps Manel... no vaig tenir temps de veure't o d'acomiadar-me, la maleïda mort es va adelantar...I no saps com em penedeixo de no haver pogut anar-hi abans, i sé que no es culpa meva però per dins meu sento una mica de culpabilitat per no haver buscat unes horetes del meu temps per haver estat amb tu. Però ara ja és tard i l'únic que puc fer és demanar-te perdó... Perdona'm Manel... El mateix et vaig dir al tanatori quan et vaig veure dintre d'aquella l'ataud tan petitona...Va ser el meu últim adéu. Tu, jo, les meves llàgrimes, se'm va passar pel cap tots els nostres moments i no vaig poder aguantar-me Manel... Vaig plorar tant, però tant...

Ara però, et recordo amb un somriure i si, és veritat que de vegades ploro però ho faig per nostàlgia. Ara sé que haig de viure per la vida que tu no vas poder acabar de viure.

Vas viure a la teva manera Manel, però vas marxar quan encara et volíem tenir entre nosaltres.

Descansa en pau junt amb el teu fill Marc, tots dos junts de nou a Eivissa.

Te'n vas anar, però sempre estaràs al meu cor, SEMPRE.


Rocío.